O L'ALMANAC DE LA ROQUETIA.
Per dire tot çò de mancar pas dins lo rèire país clapassièr e endacòm mai, una pagina occitana que serà çò que ne faretz.
Nòvas de segur, mas tanben contes de ma grand-la-bòrnia, sornetas de ma tanta Nina de Niana, galejadas e bajocadas, pròsas e poesias, opinion, fòtos o vidèos,...
Acabatz de mandar.
cercle.occitan.max.roqueta@gmail.com

lundi 24 février 2014

Fada de Serrana

 Per aqueles qu'an mancat la debuta:


 Segonda pròva.

   Vos ai dich qu’aquò se faguèt de nuòch. S’èra estat fach de jorn, Serrana seriá pas alinhada coma o es sus lo camin de Sant-Jaume.

   Tresena pròva.

   Se son trompats tornar los scientifics quora an marcat sus las cartas cirque de Navacelle o cirque de l’Infernet. Aqueles traucasses son pas un circ, mas tot simplament, las peirariás onte las fadas prenián sos cargaments de nuòch.

   Quatrena pròva.

   Ieu que vos parle, las ai vistas, aquelas fadas, emai vistas dos còps.

   Lo primièr còp, aquò èra après un aperitiu e un bon repais, quora las parpèlas se fan grèvas.
Per començar, vos dirai qualas son pas. Son pas coma aquelas fadas blanquinèlas, malautejantas que se veson dins los libres. Urosament per elas, qu’un còp de tarrau las auriá levadas de l’esquina dau Sant-Baudili e apegadas sus la de Sant-Lop o de Sant-Clar.
Aquelas fadas son coma de femnas, mai que grandas, vestidas dau cap fins al pè, d’una tunica blanca, pas blanca coma nèu non, mas blanca coma de lach, coma de lana de feda e que tenon una fòrça terribla que las quita tanlèu lo jorn vengut, çò que fa que de nuòch, pòrtan sul cap, e sens se'n avisar, de ròcs coma pèiras plantadas. En mai d’aquò son emmanteladas d’un cant melodiós. E quora nais lo jorn d’un cop s’esvaporan .

   Lo segond còp agère l’astre de las veire per lo solstici d’ivèrn. Èra atanben tornar après un repais plan asagat e, aqueste còp, seguit d’un aigardent de verbena, los uòlhs plan tancats.

Per lo solstici d’ivèrn, quora las nuòches s’esperlongan,se recampan al treslús, costat dau Colet, e sortiguent de detràs boisses e rocasses, se meton a far la farandòla. Sabe pas se vos podètz solament imaginar la beutat d’un espectacle coma aquel jos las estèlas dau firmament mentre que las gotetas d’aiganha beluguejan sus l’èrba.
En mai d’aquò n’i a tres, saique per se far remarcar, que quitèron la farandòla. E tot viravòutant, dins lo mèmes costum que las tres Gràcias sus l’uòu dau Clapàs, se sarrèron d’una pèira plantada jusca a la tocar e mai benlèu s’i fretar.

   Alara, se sètz pas encara sadols, vos pòde ara contar l’istòria d’una autra, d’aquelas fadas, que dau solstici d’ivèrn nos menarà al solstici d’estiu.

   Aquò se passava una nuòch, una nuòch d’estiu, una nuòch de tresluc, una nuoch sens l’ombra d’un nívol, ni mai un poce de vent. Vos cal saupre que caduna d’aquelas cinq conditions meteorologicas son importantas e d'o pas desoblidar vautres que voldretz ensajar, ne siái segur, de ne veire quauqu’una.
   Aquela fada, « redonda, mofleta » dins un vestit, que vos daisse graduar lo nivel de transparéncia, tot blanc de cap fins al pè, pas d’un blanc de nèu mas d’un blanc color de lach o de lana de feda, complissiá son prètzfach per bastir la muralha de Serrana. Davalant directament de Navacèla ont avián fach, elas, e non pas l’erosion, aquel traucàs qu’i fasia peirariá, carrejava donc sus son cap un rocàs de mai de 4 mètres d’auçada. Agèt d’un còp l’idèia estranha de seguir non pas son camin, qu’es de lisar sus los boisses, mas lo camin dels òmes.

   Ges de suspresa aquí. Coma totes los camins van a Roma, quora sètz sus Serrana e seguissètz lo camin dels òmes aquò vos buta immancablament cap a un mas, o a una carbonièra, o a un lac. Aquela chòta arribèt antal a un laquet. De qué cresètz que faguèt ? Res d’extraordinari. Après aver pausat delicadament son fais sul costat, que per ela èra tan leugièr coma la pluma d’un chòt, faguèt coma fan justament las femnas quora s’embarran dins lo banhador. Sadmirèt. S’admirèt dins lo laquet vengut miralh. (Aquí, per los que seguisson pas, m’autorize a lor far remarcar que, se i aviá agut pas qu’una nívol o qu’un ventolet, lo miralh seriá estat sens lum o brisat. Per los puristas, ne profièche per lor far remarcar la logica de l’autor qu’a pres per la comparança un aucèl de nuòch)
De s’admirar aquò pren de temps, nautres los òmes, aquò o sabèm, fòrça temps, sens comptar que nòstra fada aviá fach seguir un bocinet de carbon de bòi amassat lèu lèu, dins una carbonièra, per s’ennegresir las cilhas, e, sus l’ubac de Navacèla, de fuòlhas d’amalenquièr que son revèrs es coma de goma, plan util per escafar un cop de carbon malbiaissut.
   Siaguèt un singlar que fasiá son jaç que la sortiguèt d’aquela admiracion e s’avisèt qu’aviá perdut de temps, fòrça temps qu’èrem en estiu e que las nuòches son cortetas. Alara, carguèt son fais, prenguèt aqueste cop son camin de fada, lisant lèu-lèu sul boissses que ne tremolavan.
   N’èra tota desalenada coma lo traissián sas possas, se quilhant de mai en mai, jos sa tunica d’un blanc color de lach, color de lana de feda, que de sas tressusors s’apegava a son esquina e mai un pauc pus bas. Per èstre onèste, pòde pas dire ieu qu’aquò me fasiá pena de la veire aital.
   Pensèt un moment, òc un pichot moment solament, aver corregit son inchalhença, qu’i demorava pas qu’un centenat de passes per anar ajustar son fais sus los rocasses blancs a la plombada de Pegairòlas, mas al moment de copar lo carrairon que jonh lo Sant-Baudili al Ròc Blanc, vegèt a l’orizont, entre Sant-Lop e Ortús, una lutz roginèla. Aquela lutz, sos uòlhs se ne podián pas desliurar, que s’espandissiá lèu-lèu. Ne manquèt ela, tot còp, de trabucar.
   N’èra a se plànher de s’èstre tan remirada e que o tornariá pas faire. Sabèm nautres, los òmes, çò que val aquela mena de résolucion !
   Es aital que la susprenguèt lo cacaracà dau gal dau mas Vièlh e dins la segonda d’après, èra lo cacaracà dau gal dau mas de l'Aret qu’i respondiá, puòi, al Nòrd, lo dau Colet e al Miègjorn, lo de las Lavanhas e fin finala al ponent lo de Ferrusac e, encara al Miègjorn, los de Faissas e de Torau. Serrana entièira claronejava d’un cacaracà gigant, entre que, un per un, los lunets dau firmament s’amoçavan. E d’un còp, pas pus de fada, desapareguda, esvaporada la fada. Coma ? O sabèm totjorn pas. E, lo rocàs que carrejava sul cap espandit aquí en plen mitan dau camin.

   Cal creire, qu'aqueles cacaracàs, me sortiguèron de racacòr d’aquela aparicion memorabla.
Se me demandatz de vos dire quicòm mai sus ela, es qu'avètz pas seguit o res comprés, e, seriái obligat, ieu, de vos tornar dire qu’aquò se passèt una nuòch, una nuòch d’estiu, una nuòch de tresluc, sens l’ombra d’una nívol, ni mai un poce de vent. E qu’aquela fada, d’un vestit blanc, blanc coma lach o coma lana de feda…..

   Poriái dire aquí, « e cric, e crac, mon conte es acabat ». Pas completament pasmens.

    Aviái contat aquela istòria a un enfant que conoisse plan, e, quora son professor li ensenhèt cossí Serrana e los autres serres s’èran faiçonats, agèt, aquel brave enfant, un risolet al canton de las bocas en soscant a aquela femna, sabètz, aquela femna vestida de blanc, de blanc dau cap fins al pè, non pas de blanc color de nèu mas de blanc color de lach o de lana de feda e enauçèt son pichot det per li dire: « Monsur lo professor, vos vòle ben creire, mas alara cal me dire perqué, perqué amont, sus Serrana, dins un triangle comprés entre lo Mas Vièlh, lo Mas de l'Aret e lo dau Colet, i a un endrech, mon paire me lo mostrèt, portat aital sus las cartas, la pèira dau gal? E lo professor, tot sabentàs qu’èra, demorèt mut, mut coma un ròc.
   E aqueste còp, e cric, e crac, mon conte es acabat.


Fin.

L'Emmascat de la Fada Serranèla








dimanche 9 février 2014

La caça al tamaró

- Sabètz çò qu'es ? Ausissètz plan, vos vau contar aquela istòria vertadièira...
Fa un quarantenat d'ans, dins mon pichòt vilatge de Sant-Feliu de Lodès, prèp Clarmont d'Erau, « los d'aicí », los terradors avián una caça particulara per se trufar e colhonar aqueles estrangièrs de defòra « que venián al país per las vacanças, parlavan ponchut e se disán los pus sabentasses.
La caça al tamaró se debanava dins un bosquet d'euses, blacas, bauca, romanís e frigola, aquí tanben se trapava una pichòta bauma.
Per una cauda nuòch d'estiu, pro negra, la còla dels « tamarosses » convidava l'estrangièr e li disiá :
- Conoissèm lo tamaró, que de còps l'avèm caçat, mas sèm pas pro esperdigalhats per l'agantar... Mas tus, l'escarabilhat, i vas arribar. Te cal demorar aquí benlèu jusca a l'auba, tot còp, se podes pas agafar la bèstia, amassaràs de tròces que traparàs pel sòl. Subretot aguèsses pas paur, la bèstia es pas missanta, es un moment espectaclós.
Nòstre caçaire, assetat contra la camba d'un garric teniá una granda saca dobèrta, e aviá los uòlhs amagats detràs un pelhòt.
Espaurugat, l'estrangièr trefolissiá, « espèra qu'esperaràs », ausís una bramada. Sortís de la bauma una bestiassa, mièg tarasca, mièg dracàs, vestida de petaces mirgalhats, sauta sus sas patassas peludas, son cap vira, d'un costat, de l'autre, sa maissa se dubrís, lanceja de fuòc, sos uòlhs de belugas. La bèstia serpateja e canta en patoés : « Zinga, zanga, aquò's ieu lo tamaró, vèni dançar amb ieu lo branle, anuòch es fèsta dins lo bosquet ». Lo tamaró li ròda a l'entorn : « Tarabin, taraban, fortatin, patatan ». Amb sa longa coeta li fica de butals e rondineja coma un tamaró. D'un còp, lo tarasbastèri s'arrèsta, lo tamaró s'espatarra pel sòl, coma mòrt.
Nòstre òme se quilha, escampa la saca sus la bèstia, i es pas mai... Tot es silenci dins lo bòsc.
L'òme cansat s'endormís e quand la prima alba lo desrevelha sap pas pus ont es... Mas aquí, pel sòl, i a un molon de pelhas, de brancas, de terralhas, esclòps, plumas, tròces dau vestit de la bèstia. Ensaca tot aquò, davala al vilatge, mièg endormit, badalha en repotegant contra los païsans.
Aquí sus la placeta tota la còla dels Tamarosses l'espèra en s'escacalassant.
- T'avèm plan colhonat, pichòt. Cada an fasèm aquò per ensenhar al sòtbogres coma tus, qu'aquí los pacans son pas tan nècis que o cresètz, vautres, los monsurs de la vila. T'aconselham, a tu e als autres, d'aprene çaquelà la nòstra lenga. Podretz legir totes aqueles contes risolièrs, aquelas poesias e cants que son nòstras tradicions popularas, e aquí traparetz e entendretz melhor nòstra tan rica identitat occitana.

Cric, e crac, enfin es acabat.


Odila SALÈNO CALAS